Sempre m’he considerat una persona afortunada. Tot i les dificultats, crec que he tingut sort a la vida: sort de tenir la família que tinc, sort de tenir els amics que tinc, sort de tenir una feina que em fa sentir útil i realitzat, sort de néixer on vaig nèixer (les Illes Canàries) i viure prop del mar. Potser per tot això, una força superior m’havia preparat el major obstacle de la meva vida…

Em dic Pedro, tinc 36 anys i tinc la síndrome d’Usher de tipus 2A. M’encanta tocar el piano, anar a córrer els matins quan encara no hi ha molta gent al carrer i viatjar pel món. Em van diagnosticar la malaltia als 20 anys, tot i que tenia pèrdua auditiva des del naixement. No va ser fins aleshores que vaig començar a perdre la visió i vaig prendre consciència del futur que m’esperava. Un xoc, una galleda d’aigua freda, tot el que et puguis imaginar… però encara sóc viu.

Molt de treball i reflexió personal, juntament amb el fort suport de la meva família, van ser els principals pilars que em van donar la força i em van permetre seguir endavant. Avui puc dir que, malgrat tot, sóc feliç. Mentiria si no digués que desitjo amb totes les meves forces tenir la visió que tenia als 20 anys. Però segueixo sempre amb els peus a terra, mirant endavant, i encarant aquesta malaltia que espero algun dia trobi una cura.

El meu desig més gran és veure créixer el meu fill, poder proporcionar-li i donar-li prou per ser per a ell el que el meu pare va significar per a mi. I tot això, sempre de la mà del meu amor incondicional, la meva llum i guia en la foscor. Gràcies per ajudar-nos a mantenir la llum encesa.