El tipus 1 és el més sever, afecta profundament l’audició i l’equilibri des del naixement, i la visió des d’abans de la pubertat. Els tipus 1 (i 3) presenten greus problemes d’equilibri a causa de la disfunció vestibular. El tipus 2 té una progressió més lenta i les persones que el pateixen perden el sentit de l’oïda i la vista més tard a la vida. La síndrome d’Usher és la causa més freqüent de sordceguesa en nens. Representa entre el 3 i el 6% de tota la sordesa infantil. El 50% de les persones sordcegues dels països del primer món pateixen aquesta síndrome. La seva prevalença estimada és d’uns 6-17/100.000. La síndrome d’Usher és una malaltia rara descrita per primera vegada l’any 1958.

• Sordesa profunda bilateral congènita: els nens neixen amb sordesa profunda. Els implants coclears són una solució perquè aquests nens tinguin accés a l’oïda i la comunicació verbal
• Pèrdua ràpida de la visió: la velocitat de deteriorament de la retina en els casos de tipus 1 començarà a mostrar-se abans que el nen arribi a la pubertat. Provoca ceguesa nocturna durant les primeres etapes de la malaltia (al voltant dels 5 anys) seguida de la pèrdua de la visió perifèrica diürna per retinitis pigmentària (RP).
• Anomalies del sistema vestibular: els nens afectats pel tipus 1 (i el 50% del tipus 3) pateixen absència d’equilibri perquè els canals semicirculars de l’oïda interna s’han vist afectats. Això comporta un retard en l’inici de la posició asseguda, l’inici de la marxa i en totes les activitats físiques dels nens (salt, córrer, jugar…), i afecta la mobilitat durant la resta de la seva vida. El desequilibri es pot compensar amb diferents inputs: visió i propiocepció (contacte del cos amb les superfícies). A mesura que l’agudesa visual disminueix a causa de la progressió de la retinitis pigmentària, els problemes d’equilibri augmenten.